No tot és el que sembla, o sí?

ARTICLE PUBLICAT AL DIARI COMARCAL EL10 (http://www.el10.cat/)

Els resultats del 20N van provocar, al finalitzar la jornada electoral, una onada mediàtica que tan sols apuntava a dues direccions. Dos grans inputs a llançar a la ciutadania d’aquest país: Espanya ha fet un gir majoritari a la dreta i els resultats de CiU avalen les retallades del President Mas. Evidentment aquests missatges clars i contundents van ser llançats pels grans mitjans de premsa, radio i televisió (i Twitter) del nostre país. Dia rere dia, inclús a hores d’ara, els titulars, els tertulians dels programes d’opinió i les piulades ens ho recorden. Ens han anat bombardejant per totes les vies possibles per acabar arribant a una única conclusió: la societat catalana i l’espanyola han entès que no hi ha alternativa,  s’ha d’anar als postulats neoliberals per sortir de la crisi (crisi que només ens hi ha portat aquests postulats de l‘anomenat “pensament únic”, que té origen a les polítiques sorgides del passional romanç Thatcher-Reagan).

Però és així? La població de l’estat ha virat a la dreta majoritàriament? Els catalans hem avalat les grans retallades del govern Mas?  El problema recau que els mitjans de comunicació fixen els ascons dels partits com si això representés a tota la ciutadania, i la majoria absoluta d’un partit és tradueix com a que la majoria de la societat pensa, parla i actua com el partit majoritari de govern. Aquesta visió tan reduccionista de la realitat s’agreuja si tenim en compte els grans dèficits del sistema electoral espanyol que (un dia en podem parlar) és totalment desproporcionat i injust. 

Anem a veure un parell de dades il·lustratives. Enlloc de parlar del nombre d’escons o del % de vot aconseguit sobre els vots totals als partits (aquí està la trampa), parlem del vot en base al cens electoral, és a dir, a la gent que pot votar. Mireu com canvia la qüestió.  El suport al Partit Popular va ser d’un 31% del cens electoral, el que va suposar un 1% més que l’any 2008. Aquest percentatge és el que permetrà al PP avalar totes les seves polítiques de retallades socials i d’ofegament de l’estat del Benestar. 

A Catalunya hem viscut un cas semblant. Els catalans no hem deixat de sentir que el 20N va avalar totes les polítiques realitzades pel govern dels “millors”. Dels catalans que podien votar, CiU va rebre el suport del 18,8%. Això no és ni 1 de cada 5 catalans.  Si això és una gran majoria a favor de les retallades és per pensar-s’ho i emigrar a un muntanya sense cap mena de comunicació i una Nespresso.

I què diuen els sondejos d’opinió? Segons el CIS només un 2,7% de la població està a favor de les retallades de la despesa pública sanitària, només un 3% afavoreix retallades en educació, un minúscul 3,5% està d’acord amb les retallades en pensions i només un 9,8% afavoreix retallades en els serveis socials. En canvi, més del 50% afavoreix retallades en defensa. A l’enquesta del CEO de valoració del govern només un irrisori 1,8% retallaria en atenció sanitària, un 2,3% en pensions, i un 5,7% en prestacions d’atur.

Així doncs, amb aquestes dades a la mà comencem a veure grans escletxes al missatge llançat pels grans mitjans de comunicació del país. No tot és el que sembla, tot i que alguns s’entestin a fer-nos creure contínuament que sí[1].  

---

[1] Per aquest motiu els recomano la lectura del llibre “Hay alternativas” de Vicenç Navarro, Alberto Garzón i Juan Torres.