Com portem la igualtat de gènere?

Primera part: Dones i presència a les institucions.

Aprofitant que el passat 8 de març vam celebrar el dia de la dona treballadora, vaig dedicar-me a buscar diverses fonts d’informació que aportessin alguna dada sobre com ha avançat la societat espanyola i catalana en la igualtat de gènere. 

Com és ben sabut la perspectiva de gènere s’observa i s’analitza des moltes òptiques, com per exemple:

•  l’econòmica (tenen el mateix salari homes i dones per una mateixa feina? Tenen les mateixes opcions per accedir als llocs d’alta direcció a les empreses?...) 
•  l’Educativa (Es fomenta  una educació igual o la diferenciem segons el sexe? Les dones i els homes tenen la mateixa presència en estudis tècnics o de lletres?...)
•  La cultural (Les dones tenen més capacitats per fer algunes coses que no els homes? Hi ha rols predestinats i prefixats per a cada sexe depenent del seu entorn cultural?...)
• i també, la política.

En aquesta última perspectiva va ser on vaig aturar-me per conèixer quina era la presència de les dones en les institucions democràtiques. Una manera és veureu a partir de les dades de l’Informe de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) on, a partir d’analitzar diversos indicadors de múltiples àmbits, s’estableix un rànquing del desenvolupament de cada país. Un d’aquests indicadors que ens pot servir és el percentatge d’escons ocupats per dones en els parlaments de cada país. 

L’últim informe determina que l’any 2011 només un  17,7% dels escons de tots els parlaments del món eren ocupats per dones. A Espanya aquesta proporció arriba fins al 34% (entre la cambra Alta i la Baixa). 

Els països amb més dones als seus parlaments són: Rwanda amb un 50,3%, Suècia un 45% i un 43,2% Cuba (a la seva Assemblea Nacional del Poder Popular). He deixat de banda a Andorra, que té més del 53% de dones en el seu parlament.  En canvi, aquells països amb menys escons en mans femenines són: l’Iran (2,8%),  el Líban (3,1%) i Mongòlia (3,9%).

I quina situació es viu al nostre país? La veritat és que la presència de les dones en la política institucional s’ha incrementat d’una manera important en els últims 20 anys. Mirem sinó que diuen les dades. L’any 1992 un Parlament com el de Catalunya només tenia 17 dones diputades (un 12,6%) mentre que en les passades eleccions aquesta xifra s’incrementava fins a les 58. D’un parlament on hi ha 135 representants polítics, un 43% són dones. El mateix ens trobem, però en menor mesura, si observem l’evolució al Congrés, al Senat i en els ajuntaments catalans.

Font: Institut Català de les Dones

Les diferències més grans entre dones i homes les trobem en el món local (recordeu que la llei no obliga a complir la paritat en els municipis de menys de 5.000 habitants), sobretot pel que fa a qui governa les alcaldies. Només el 14% de consistoris de Catalunya tenen alcaldesses.

Tot i la possible eufòria d’alguns/es, cal fer un parell de matisos. Recordeu a moltes dones presentar-se com a candidates per a presidir la Generalitat? O al vostre Ajuntament?  Potser n’heu vist més presentant-se al Congrés de diputats o a presidir algun país europeu o americà?  És ben cert que  la majoria de candidats segueixen sent homes, sobretot en les eleccions als parlaments com el català o l’espanyol. A alguns aquestes dades no els traurà la son, però sí que ens poden convidar a seguir amb la reflexió sobre l’equilibri entre la igualtat i el mèrit de les persones per acabar ocupant un càrrec institucional. 

Us deixo una qüestió per a reflexionar: Aquestes dades que hem observat només responen a una qüestió de mèrits personals? O existeix encara un rol predominant masculí que determina la composició de les nostres institucions?